Labradorita iridiscent

La labradorita deu el seu nom a la península de Labrador, una regió ubicada a la costa nord-est del Canadà. Va ser descoberta pels missioners i exploradors europeus que van visitar aquesta àrea al segle XVIII. El nom "labradorita" es deriva d'aquest lloc de descoberta.

En els seus primers dies, la labradorita s'utilitzava principalment per a l'ornamentació i en la fabricació d'objectes decoratius. La seva bellesa iridescent la va convertir en una pedra preciosa molt apreciada per a la joieria i altres objectes decoratius.

El que va fer que la labradorita es destaqués i fos reconeguda és el seu sorprenent fenomen d'iridiscència. Quan s'observa des de diferents angles, la labradorita mostra un joc de colors brillants que poden incloure blaus, verds, grocs, taronges i vermells. Aquest efecte es coneix com a "efecte Schiller" i és una característica distintiva de la labradorita.

L'efecte Schiller a la labradorita produeix una gamma de colors que poden incloure blaus, verds, grocs, taronges i vermells. El més notable és que aquests colors no són estàtics; canvien a mesura que la pedra es gira o es mou, cosa que crea un efecte visual enlluernador i dinàmic.

L'efecte Schiller a la labradorita és causat per la interferència de la llum a les làmines fines i paral·leles dins de l'estructura del mineral. Aquestes làmines són conegudes com a "inclusions de calci" i estan disposades en capes. Quan la llum incideix en la labradorita i passa a través d'aquestes capes, es descompon en diferents longituds d'ona, cosa que dóna com a resultat una exhibició de colors.